Se’ls demana que callin just en el moment que més necessiten que se’ls escolti.
“Durant el seu primer any de vida se’ls ensenya a caminar i a parlar,i a l’adolescència se’ls demana que parin i callin”.
És una frase que pot semblar exagerada, però que reflecteix una contradicció molt
present en la manera com, sovint, mirem l’adolescència.
A la infància celebrem cada paraula, cada pas, cada descoberta. Ens emociona
veure com s’expressen, com pregunten, com exploren. Però en algun moment,
alguna cosa canvia. Ja no és tan fàcil sostenir: la seva veu ja no és tan dolça, les
seves preguntes són més incòmodes i les seves descobertes ens desperten més
por. Aquest canvi també es reflecteix en la nostra manera de respondre, sovint
sense adonar-nos-en. Comencen a aparèixer missatges que es repeteixen: “no
contestis”, “no exageris”, “no molestis”, “ara no toca”…
Però no hem d’oblidar que l’adolescència no és una etapa fàcil. Tampoc no ho és per a les persones adultes que l’acompanyen. L’adolescència és una etapa de canvi, de construcció i també de confusió. No és només una època de rebel·lia, com sovint s’etiqueta des de fora, sinó un moment en què es remouen preguntes profundes: qui soc, què em passa, com em veuen, què espero de la resta, on encaixo. Tot això conviu amb un cos que canvia, amb emocions intenses i amb una necessitat molt gran de reconeixement.
Potser és en aquest punt on val la pena fer-nos una pregunta: estem realment disponibles per escoltar? Perquè sí, a vegades les persones adolescents responen malament, callen o sembla que no vulguin compartir res. Però… i si no és que no vulguin, sinó que ja no saben com fer-ho? Escoltar no és donar-los la raó en tot ni deixar passar qualsevol conducta. És intentar entendre què necessiten i estar-hi, acompanyant, fins i tot quan no saben posar paraules al que els passa.
Es per tot això, que des del projecte NOX, duem a terme un taller molt especial pera nosaltres. Un espai que, en aparença, és senzill: un taller de fusteria on lesfamílies venen a compartir una estona amb els seus fills o filles. Podria semblar unaactivitat manual més, però no ho és. No es tracta tant de construir un marc de fotos,sinó de reconstruir un espai compartit. Les famílies tornen a seure al costat delsseus fills i filles, tornen a fer una activitat conjunta, sense pressa ni exigències, itornen a parlar. A vegades molt, a vegades poc. Però el que pren valor és lapresencia: estar disponibles perquè sorgeixin converses, per tornar-se a escoltar.
Sovint sembla que a l’adolescènia només busquin autonòmia: provar, decidir, equivocar-se. I és necessari que ho facin. Però aixó no elimina una necessitat que continua sent essencial: la de tenir persones referents, persones que hi són , que donen exemple, que escolten i que intenten entendre.
Potser ja no ens ho volen explicar tot com abans, potser no serem les primeres persones a saber-ho. Però quan s’ofereixen espais compartits, sense pressió ni judicis, és aquí on el paper de les persones adultes torna a ser clau. No només per posar límits, sinó per sostenir el vincle. Perquè més que demanar que callin, el que necessiten és saber que, malgrat tot, encara hi ha alguna persona – a casa, a l’escola, als espais educatius – disposada a escoltar de veritat. Perquè, encara que no ho demanin com abans, no deixem d’estar-hi, sostenint el vincle fins i tot quan sembla que no ens necessiten.