Fa gairebé dos anys que no veig a l’Edu. La nostra amistat és d’aquelles forjades durant els anys universitaris i que després, a la vida adulta, s’ha anat mantenint sense la necessitat d’un contacte regular, més aviat ha estat esporàdic. He anat sabent d’ell arran de les seves publicacions a l’Instagram, totes les publicacions amb unes fotos molt boniques, lluminoses i molt ben fetes: viatges en família (té el mal costum de pujar fotos amb els seus dos fills), Sant Jordi romàntic (amb flor i rosa inclosos), Nadal en família a la neu, reportatge de les vacances d’estiu (somrient i a platges paradisíaques), sopar d’aniversari amb la Marta (la seva dona i mare dels seus dos fills), sortida en bicicleta amb amics per les muntanyes d’Andorra, caça de bolets de nou en família (tots molt somrients), Sant Valentí (sopar romàntic amb la Marta)…
Amb l’excusa del clàssic Madrid-Barça ens hem tornat a veure. La meva sorpresa ha estat quan m’ha explicat que la Marta li ha demanat obrir la relació, que necessita experimentar de nou coses que ha perdut arran de la maternitat i la posterior crisi de parella, que aquesta experimentació no la vol compartir amb ell, sinó amb un company de feina que l’Edu també coneix. A més, també li ha demanat que tingui una actitud més proactiva amb les sobrecàrregues familiars. Està fet pols.
Pensava que l’Edu tenia una vida plena i relativament estable, el relat que m’havia fet no encaixava gens amb la crua realitat del meu estimat amic.
Alguna cosa semblant em passa quan escolto el concepte “Salut Mental”. El meu relat no encaixa amb la realitat i sovint em trobo amb clares contradiccions i moltes preguntes.
Salut mental.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la salut mental com l’estat de benestar en què la persona és conscient de les seves pròpies capacitats, per afrontar les tensions normals de la vida i treballar de forma productiva i fructífera, i és capaç de fer una contribució a la seva comunitat.
Després de llegir aquesta definició, de nou, sorgeixen dubtes i preguntes al respecte. La meva condició neurodivergent fa que tingui un alt interès en les paraules i els conceptes relacionats amb el cervell, la psicologia, la ment…, el que volen transmetre, el seu ús, la seva forma d’expressió, la seva etimologia, fins i tot la seva sonoritat. Us poso alguns exemples, actualment em criden molt l’atenció, paraules i conceptes com ara: teràpia breu, macramé terapèutic, terapeutes monologuistes, frases com ara “la vida no em dona” o “no puc amb la vida”, l’ús de la frase “és de bojos” per realçar positivament quelcom. Quan parlem de salut mental, no estem parlant de com ens sentim, com actuem i com ens pensem?
El terme, millor dit, el relat “salut mental” ha adquirit una dimensió massa àmplia i profunda, les seves formes d’ús són tan variades que han acabat sent del tot incorrectes. No creieu que en realitat, en el seu ús quotidià, quan diem “salut mental” volem dir “malestar mental”?
A priori hauríem de pensar que parlar de salut mental ens aportaria bones dades al respecte. De nou la realitat ens contradiu el relat, només cal mirar el percentatge d’ús de psicofàrmacs (les dades són esfereïdores), el percentatge de suïcidis (és la primera causa de mort entre adolescents i joves), els percentatges de població clínica mental, i la sensació de malestar emocional generalitzat. Tinc la sensació que el relat està lligat a la idea/desig que parlar per se hagi de tenir un efecte immediat en el benestar emocional i que sempre hi haurà algú per rebre’l. Aquesta idea té un punt pervers perquè no tots els malestars es poden parlar, no tothom té aquesta capacitat per posar paraules a les preocupacions o traumes, ni està en disposició per fer-ho. No penseu que ens fa falta més factor humà (del de veritat i genuí) i menys relat? No trobeu a faltar més acció i menys paraules?
Parlar de les coses serà positiu sempre que es donin algunes condicions essencials. En el cas de la salut mental, molta gent en parla, però: sabem parlar-la? sabem escoltar-la? l’entenem? en podem parlar sempre? amb tothom? quantes saluts mentals tenim?
És clar, tot això sense perdre de vista la importància de la microbiota, els nivells de dopamina i la resta de neurotransmissors, l’exercici físic, els rajos ultraviolats i hores d’exposició al sol, el descans, les proteïnes, la conciliació laboral i familiar, les dutxes amb aigua freda, escoltar els podcast de referència… Arribats a aquest punt escriuré: “No em dona la vida…”.