La salut mental continua sent, encara avui, un tema envoltat d’estigma social. Malgrat que cada vegada és més habitual parlar-ne, acudir al psicòleg no gaudeix de la mateixa acceptació que visitar el metge. Quan algú pateix un dolor físic, la recomanació és immediata: “hauries d’anar al metge”. En canvi, davant del malestar emocional o psicològic, sovint es considera una situació que s’hauria de poder gestionar sense ajuda professional.
Històricament, la visió de la salut mental ha estat marcada pel context social i cultural. Durant segles, les persones amb psicopatologies van ser etiquetades com a “boges” o “perilloses”, fet que ha contribuït a la percepció negativa actual. Aquesta mirada ha portat a prioritzar la salut física, tot i que avui sabem que la salut física i la mental estan profundament relacionades i es condicionen mútuament.
Una de les conseqüències d’aquesta manca de comprensió és la banalització dels trastorns
mentals en el llenguatge quotidià. Sovint utilitzem diagnòstics clínics com a adjectius: dir que un nen “té TDAH” perquè és mogut, afirmar “estic deprimit” quan en realitat estem tristos, qualificar algú de “bipolar” per canvis d’opinió, o dir que una persona “té TOC” simplement perquè és ordenada.
Confondre els comportaments quotidians amb transtorns complexos
Aquests termes, però, fan referència a trastorns complexos. La depressió no és només tristesa; el trastorn bipolar implica episodis definits de mania o depressió major; el trastorn obsessiu- compulsiu comporta obsessions i compulsions que generen una gran ansietat; i els trastorns de la conducta alimentària no depenen només del pes corporal, sinó de distorsions cognitives i emocionals profundes. Confondre aquestes realitats amb comportaments quotidians minimitza el patiment de qui realment els pateix.
Aquesta trivialització també afecta la percepció social de problemes molt greus. Alguns trastorns mentals poden relacionar-se amb el suïcidi, que a Catalunya continua sent una de les principals causes de mort entre joves. Tot i això, encara es tracta com un tema tabú, i expressions utilitzades col·loquialment (“em tiraré per la finestra”, “em vull morir”) contribueixen a normalitzar una problemàtica que requereix sensibilitat i responsabilitat.
També persisteixen diversos mites: que la salut mental no és important, que les persones amb trastorns mentals són violentes, que només les persones “febles” en pateixen o que la teràpia és inútil. En realitat, els trastorns mentals tenen un origen multifactorial on intervenen factors genètics, personals i ambientals, i amb el tractament adequat —psicològic, farmacològic o combinat— les persones poden millorar significativament la seva qualitat de vida.
Comprendre què són realment els trastorns mentals és essencial per reduir prejudicis i fomentar l’empatia. Parlar amb rigor i respecte no només ajuda a disminuir l’estigma, sinó que també facilita que les persones que ho necessiten demanin ajuda professional sense por ni vergonya.