Quan parlem de soledat no volguda, a qui ens imaginem? Potser una persona gran vivint sola? Algú jove, envoltat de gent, però amb la sensació de no connectar amb ningú? Una persona migrada sense xarxa de suport? Algú que no aconsegueix relacionar-se amb facilitat a causa de l’estigma d’un diagnòstic de salut mental? Aquests són alguns dels exemples que, juntament amb bretxes idiomàtiques, digitals, laborals i tot un seguit d’altres estigmes, esdevenen factors de risc del que anomenem la Soledat no desitjada. Aquesta és, de fet, una de les grans paradoxes del nostre temps: mai havíem estat tan connectats tecnològicament, i tan poc acompanyats.
El sociòleg polonès Zygmunt Bauman va descriure la societat contemporània com una modernitat líquida, caracteritzada pel canvi constant, la inestabilitat i la manca de permanència. Aquesta «liquidesa» impregna tots els àmbits de la nostra vida, afectant profundament les relacions humanes. Els vincles es tornen més efímers, els compromisos més fràgils i la sensació de pertinença, sovint, esdevé una quimera.
Aquesta incertesa estructural explica, potser, l’augment dels casos de malestar emocional i ansietat, especialment entre el jovent, que ha de navegar realitats plenes d’exigències constants i canvis radicals. Davant d’aquesta fragilitat relacional, la soledat no volguda pot actuar com una ferida o, paradoxalment, com un refugi. Ens hem d’interrogar: hem après a estar sols, o simplement ens hi hem vist abocats pels ritmes frenètics d’una societat desvinculada?
Si en èpoques anteriors la vida comunitària o l’espiritualitat oferien marcs naturals de sentit i pertinença, avui aquests vincles tradicionals s’han transformat o, en molts casos, s’han desintegrat. Això ens obliga a repensar i construir noves formes de relació i comunitat, més adaptades a la complexitat de la societat líquida, però que no renunciïn al que ens defineix com a humans: la necessitat intrínseca de vincular-nos de forma significativa amb els altres.
En aquest context, projectes com Codis, impulsats des de la Fundació Main, adquireixen un valor essencial. El seu objectiu és enfortir l’espai comunitari perquè actuï com un entorn protector davant les vulnerabilitats individuals. Aquestes petites comunitats, que treballen quotidianament, esdevenen illes d’estabilitat i suport mutu dins de la «mar líquida». Aquestes iniciatives són el contrapès necessari per frenar la superficialitat i l’aïllament social. Des d’aquests espais es cultiven valors fonamentals com la confiança, l’autonomia, la cooperació i el reconeixement mutu, oferint un refugi emocional i un punt de referència social en un món en constant i ràpida transformació.